L’autor explica en aquest
article que els canvis constants de la societat han donat lloc a una tercera
revolució industrial produint transformacions econòmiques, culturals i socials.
També destaca la relació simbiòtica entre societat i tecnologia, necessitant
una de l’altra i viceversa.
L’article fa referència a la globalització
com a fenomen històric. Un fenomen vinculat als poders econòmics i
governamentals i la conseqüent liberalització del mercat en l’àmbit mundial
previ a l’aparició de les tecnologies de la informació i comunicació.
Una pregunta clau sobre el
model de societat de la informació volem construir ens ofereix dos possibles
respostes. Una a favor de les tecnologies de la informació que ens oferiran un
món feliç, i una altra, pel contrari, descrivint una societat deshumanitzada. Arrel
d’aquesta pregunta, sorgeixen també 4 grans discursos:
-
Discurs mercantilista en el qual la
societat de la informació és un zoco comercial a través de les xarxes de
comunicació digital.
-
Discurs crític-polític defenent l’ús
d’aquestes tecnologies per al desenvolupament social i humà.
-
Discurs tecnocentrista que defèn que les
tecnologies digital, i en particular, internet són l’eix de la revolució
tecnològica i de la civilització humana.
-
Finalment, un discurs
apocalíptic, en el qual aquestes tecnologies representen el final dels
ideals de la nostra societat.
Com a aspectes més positiu de
les tecnologies digitals es pot parlar de l’accés a la comunicació trencant
barreres espai-temporals i l’accés permanent a gran quantitat d’informació.
Com a contrapartida, també
trobem que el progrés tecnològic no ha de significar una millora per a tothom i
ha provocat grans problemes a la societat actual. Ens trobem amb una societat
depenent completament de la tecnologia, a més a més, la civilització occidental
exerceix una hegemonia cultural sobre altres, i també es pot parlar d’una
pèrdua de privacitat i un control sobre els individus.
Quant als problemes educatius
generats per aquesta omnipresència tecnològica, destaquen la velocitat a la
qual es produeixen els canvis i els reajustaments que s’han d’anar realitzant
per part dels adults. L’alfabetització tecnològica és una condició necessària
en la societat actual.
També es pot fer referència a
l’excés d’informació disponible i al seu tractament, a l’aparició de noves
formes estructurals laborals i la inadaptació a aquesta tecnologia per part
dels centres educatius.
Es pot afirmar, que el progrés
d’un país depèn dels seus recursos humans i de la seva formació i adaptació als
canvis que es van produint. L’educació esdevé una eina fonamental d’aquest
progrés, i per tant, ha de estar preparada per als canvis constants que
planteja aquesta societat. Les escoles
han de comptar amb els equipaments necessaris i els professors preparats i
formats. A la vegada, la teleformació com a nova possibilitat per atendre les
necessitats de formació constant, i també millorar l’oferta de formació
professional en relació a les noves tecnologies.
Reflexions
personals sobre aquest article:
En primer lloc em qüestiono, fins
a quin punt resulta positiva la tecnologia? Pot prosperar una societat sense
aquesta? Aquest és el punt de partida d’aquesta lectura i ens porta a tenir en
compte diferents aspectes.
Realment, m’agradat la forma
de plantejar les avantatges i desavantatges de la tecnologia que té l’autor
d’aquest article. Ofereix els dos punts de vista, i permet al lector poder
prendre consciència dels punts favorables sense oblidar les conseqüències
negatives que també es poden donar.
Estic d’acord amb l’autor en
relació a la incidència notòria de les
tecnologies de la informació sobre la cultura. Aquestes han permès que la
cultura arribi a qualsevol racó, no sent de benefici exclusiu per a les classes
altes. Es podria dir que s’ha popularitzat la cultura gràcies a internet.
Una pregunta clau sobre el
model de societat de la informació que volem construir ens ofereix dos
possibles respostes. Una a favor de les tecnologies de la informació que ens
oferiran un món feliç, i una altra, pel contrari, descrivint una societat
deshumanitzada.
A destacar de forma positiva,
la possibilitat de comunicar-se amb qualsevol i en qualsevol part del món i
tenir a l’abast una gran quantitat d’informació.
En relació al món de
l’educació, els canvis són lents, i per tant, la introducció de la tecnologia
de la informació suposa realitzar uns reajustaments en les estructures
educatives. Els professionals no estan preparats per a aquests canvis, i el
ritme al qual s’imposen.
En referència a la pregunta que
em faig sobre fins a quin punt resulta positiva la tecnologia i si pot una
societat prosperar sense aquesta, penso com l’autora que ni tot és blanc ni
negre. És a dir, per una part no hem de perdre de vista que la tecnologia ens
pot ajudar a progressar, però que ha de ser la societat, la impulsora i
partícip d’aquest canvi. No hem de perdre la nostra identitat en front a la
globalització, però tampoc hem de tendir a la individualització que comporta
l’ús de les noves tecnologies. Sobre aquest aspecte, recomano la lectura de dos
llibres (1983 de George Orwell i Merci mon siècle de
Christiane Collange) que donen una visió crítica sobre com la tecnologia
i els grans avanços del segle XX també comporten uns perills com la
globalització, la pèrdua d’identitat o la total dependència de la tecnologia.
Com a contrapartida, estic
molt d’acord amb l’autora en referència al progrés d’una país íntimament lligat
a la formació dels seus recursos humans. Podem trobar clars exemples en alguns
països en vies de desenvolupament amb carències en les necessitats més bàsiques
entre elles l’educació. Penso que la formació en aquestes noves tecnologies ens
dóna confiança i seguretat a l’hora d’emprar-les.
La forma d’aconseguir un
equilibri entre l’ús de les noves tecnologies, el progrés d’un país mitjançant
l’educació i el manteniment dels valors culturals d’una societat són els
aspectes claus d’una societat moderna però respectuosa amb els valors que vol
prosperar i que no deixa de ser una societat amb uns individus que conserven la
seva identitat.