Actualment existeixen
programes educatius per a nens menors de 3 anys, i el sector editorial i de
joguines ja tenen un departament de productes multimèdia.
No tots els
productes són de qualitat, ja que existeixen productes molt heterogenis o que
són traduccions del anglès, altres que sorgeixen d’algun personatge popular per
als nens i alguns que sí són de gran qualitat. Per tant, és responsabilitat de
l’adult seleccionar una material beneficiós per als infants.
Crec que a la
societat actual, comprem en funció de la publicitat i de les modes, i per tant
el software educatiu no és una excepció. Els pares realment no són uns experts
i es deixen guiar pels productes més publicitats o els personatges que coneixen
els seus fills, i aquests productes no han de ser els millors precisament.
L’autor intenta
exposar alguns dels aspectes a tenir en compte a l’hora d’adquirir un software
que realment sigui educatiu:
-
La presentació
del producte: la publicitat intenta vendre el màxim possible, i a més
a més, s’ofereixen regals per tal d’incrementar les vendes.
En aquest
aspecte, els pares estan molt influenciats per la publicitat i un possible
regal ofert amb el producte els fa decantar-se per un o per un altre.
-
La
dispersió d’edats o inespecificitat del destinatari: les etiquetes mostren un ventall d’edat molt
ample, i generalment, els nens petits poden jugar a pocs jocs i els grans s’avorreixen.
Aquest aspecte
es dóna en el software educatiu i en moltes joguines, i és una forma de
publicitat enganyosa.
-
Instruccions,
consignes, indicacions: les consignes és fan de forma verbal i
per tant han de ser molt clares i completes, i la qualitat de so ha de ser molt bona.
Resulta un
aspecte molt obvi, però la realitat és molt diferent, i els pares es troben amb
productes que els nens no entenen o no poden escoltar bé.
-
Menús i
barra de botons: seria convenient que fossin estables en la seva
ubicació i disseny, les icones haurien de ser clares, haurien d’oferir pistes
lluminoses o sonores i s’hauria d’utilitzar un número adequat de botons per tal
de no distraure al nen.
-
Els punters: és
tracta del element mòbil en la pantalla que permet interactuar amb el programa.
Aquests haurien de ser grans per ser visibles, el color hauria de contrastar
amb el fons, no haurien de despistar al subjecte i sempre haurien d’estar
localitzables i que adoptin diferents formes en funció d’allò que s’està fent.
-
Ús
tutelat o autònom: aquest aspecte s’ha de concretar en el moment del
disseny. És recomanable que permetin un ús autònom per part del subjecte.
-
Complexitat
cognitiva de les tasques: els nivells de dificultat han de ser
iguals entre les activitats. Segons Hohmann, un bon software s’adequa al
progrés del subjecte.
-
Adaptació
a les necessitats psicomotors del nen: s’hauria de
comprovar prèviament si el nen pot utilitzar el programa i oferir alternatives.
-
Tractament
dels errors: aquest aspecte
depèn de si és tractat des d’una concepció conductista o constructivista, però
és ben cert que el llindar de frustració dels nens és menor que el dels adult.
-
Variables
dialectals o idiomàtiques: es produeix una estandarització
lingüística que pot provocar confusió en el nen.
-
Guies
didàctiques: s’haurien d’incloure per tal d’explicar objectius,
utilització, etc.
Ben és cert, que
els pares d’un nen, potser no tenen aquesta informació i per això, es
presumible que s’equivoquin a l’hora de seleccionar un producte per als seus
fills. Però els educadors, sí que disposen d’aquesta informació detallada en els
paràgrafs anteriors, i a partir d’aquesta ja es pot valorar quin producte
triar. Realment, en aquests casos els pares estan una mica a mercè de la
publicitat i de les seves influències.
També és cert,
que alguns del aspectes mencionats, fan referència a l’ús del producte, i tan
sols es poden conèixer després d’haver-lo provat. Per tant, seria molt
interessant una demostració del producte per part del venedor, per tal d’observar
aquests aspectes i prendre una decisió més fonamentada.
El software educatiu hauria de permetre al nen poder
utilitzar-lo autònomament, sinó no afavoreix el seu aprenentatge, ja que es
troba condicionat a l’ajuda constant del adult, i això pot fer que no es senti
motivat. Les tasques han d’adaptar-se al nivell maduratiu del nen en aspectes
psicològics i psicomotors.
El software
també hauria de ser atractiu sense arribar a l’excés, hauria de tenir en compte
el nivell de frustració dels nens i hauria d’intentar motivar al nen per tal de
continuar utilitzant-lo.
En el cas dels
adults, una guia didàctica seria necessària per tal de poder entendre millor el
funcionament d’aquest material, així com els seus objectius, continguts i
funcionament.
Com a conclusió
final, m’agradaria afirmar que estic totalment d’acord amb l’autor sobre la
importància de controls de qualitat del software per demostrar que realment es
tracta de materials educatius i no de productes venuts per mitjà d’una publicitat
enganyosa.